Músic acaragolat amb barret.

Maneres de ser una eruga:

Alguns músics van tocant i es converteixen en idiotes. Fan l´idiota com a la pel·lícula Els idiotes, de Lars Von Trier. No fan l´idiota d´una manera gratuita i això els resta conseqüències ja que ho fan amb un motiu i mitjançant un instrument. Quan un d´aquests músics mou el cap com si fos el cap d´una eruga fitant l´aire, ningú no respondrà amb la incomoditat (eufemisme per a la temor) de saber-se en presència d´una veritable eruga humana. Llavors és probable que fins i tot l´espectador prove de fer-se passar també per algun tipus de mutació natural, i acompanye els músics amb moviments propis. Tot això serà possible mentre escoltem la música.
Sense el so de la música tot seria ben diferent. Bé, pot ser no tant. Sense el so de la músia seriem veritables erugues, o peixos, o senzillament un enorme grup d´idiotes que mou el cap, els braços, les cames i els dits fitant l´aire. Cada canvi de temperatura al nostre entorn n´obtindria una resposta, buscariem respostes i gestos per a tot, per a una veu, una olor, la duresa dels nostres seients o el gest d´algun company o un músic que és, com nosaltres, un idiota amb cadascun dels cinc sentits.

204 Chilligham Road

Açò que veieu és un dels linogravats que em van acompanyar en tornar de Newcastle. Va ser tota una aventura fer-lo i ara em venen un munt de records al cap en veure´l.
Ahí queda.

Russell Malone

Un dels músics semblava un gran peix enganxat a les cordes, el cap redó i formidable, els ulls oberts com si es trobessin al capdamunt de l´ham, és així com girava i ascendia manenint un contacte enganxifós ara, relliscava una mica després, desfent el camí de pujada, i tot per tal de deixar ben clar que era un peix enganxat a les cordes, que no volia ser res més i que en el moment en què un dels seus moviments el portés fins el final, es mantindria uns segons penjat del darrer fil i es deixaria caure a terra sense fer més espasmes.

Quadern de viatge

Cap de Sant Vicent. Portugal.
11 d´agost de 2006

Alguna cosa a dir sobre els cicles llargs...

Més sovint del que podriem pensar, existeix un estat que s´assembla a la certesa. Aquest estat no és irremeiable i malgrat el nostre desig, no és tampoc definitiu.
La certesa n´és només un pol bastant impropi. En geometria, els elements impropis queden relegats a l´infinit. Cal buscar-los, llavors, en hom que hi trobem a l´abast, a la vora. Això sembla força a prop, no del tot lluny, però algú en té la certesa?

L´arribada a l´Atlàntic

Cap de Sant Vicent. Portugal.
11 d´agost de 2006

Cap de Sant Vicent. Portugal.

Valgué la pena seure a terra. Com de lluny es pot arribar per tal de seure a terra. Cada vegada més lluny, dintre de cicles més llargs.
Esperar a que el dia s´acabés fou la nostra ocasió per tal d´empassar-nos el paissatge; ens l´haguéssim empassat amb un regust de llana i oli cremat, tot i unes ombres verticals rocalloses i una superficie horitzontal que no arribavem a entendre.
La llum s´amagaria sota els nostres peus, asseguts com erem a terra. I no varem esperar: no n´haviem aprés. Encara no estavem fets per als cicles llargs.

Sagres, 11 d´agost de 2006

Cap de Sant Vicent. Portugal.

11 d' agost de 2006

Acordió

M. Llidó