Garrison Fewell i Frank Harrison

Hi ha una música que comença contant una història i comença com tots els contacontes: com si fos a la vora del foc. A la vora del foc s´escolta el cruixit de les branques, els papers i el carbó, es nota la proximitat d´una font càlida que no necessitem mirar fixament.
Aquesta música comença a la vora del foc, el foc present de fons, ben de fons, i no necessitem quedar-nos mirant la flama perquè en tenim prou amb aquest començament pausat, que ni gosa aixecar la veu.
No cal cap moviment si escoltem una espurna al final d´una guitarra, el silenci de fons.
Tampoc no cal cap gest per a un piano sense estridències. No cal cap somriure en reconéixer allò que sona per sota d’un desig mesurat. Sabrem guardar el somriure darrere els llavis en una tensió amagada.
Hi ha emoció? Tota. I no ens cal cap malabarisme per part d’uns músics que no necessiten un públic d’ulls encesos. Sabrem seguir-los igualment.
Ja sabem que el foc hi és. Si els escolteu, no demaneu res més.

Grigory Sokolov

Si vos ha agradat Scriabin (... encara que una altra cosa ben diferent és Scriabin tocat pel senyor Horowitz) vos propose una visita demà a l'Auditori de Castelló. Hi ha un concert d'un tal Grigory Sokolov, pianista, a les 20.00 hores. El preu sembla que va dels 10 als 30 euros.
Au, ja ens veiem (si algú s'hi deixa vore).

Scriabin i el senyor Horowitz que passava per allí.

Èxtasi de Sta.Teresa?

Llegeixo ara que la felicitat és un instat a la vora del col·lapse, un orgasme anímic pel qual es paga algun preu. La trobem a la vora mateixa de tot allò que ens resulta dolorós, i la separació entre un estat i un altre és mínim, la mateixa distància conceptual que hi ha, en geometria, entre dos punts contigus d´una mateixa línia.
Aquest estat a la vora del col·lapse sembla només una qüestió de distàncies: la distància que separa una inclinació d´una pendent, la que em separa de tu i et separa de mi. La que ens separa de la resta de les coses, les persones, el temps o de mi mateixa. Aquest estat és sempre una separació, però mínima i amb el temps just per tal d´anodar-nos-en abans de caure.
Caure? Crec que sí... d´un núvol on s´ha abandonat una mà que penja, ja ho he dit, fitant l´aire. No sé parlar del que ve després d´això, pot ser es perd l´equilibri que ens ha mantingut durant uns instants al cim abans de la pendent. Potser la pendent és un estat anònim, dolorós.
Potser veiem la pendent abans que no pas el cim, potser hi veiem un lloc prohibit i per això llegeixo que la felicitat és un lloc d´alt voltatge, d´elevat risc pel qual es paga. Es paga?