dissabte, 2 de febrer del 2008

La caixa dels impulsos...

Hi havia una vegada un home que anava d´ací cap allà amb una discreta caixa sota el braç. La caixa havia de ser discreta, ja que només així podia portar a terme la funció per a la qual havia estat adquirida en una planta baixa, mig d´amagat, ben a prop de la plaça d´Orwell. Ningú diria que el seu preu hagués de ser tan alt.
La caixa capturava gestos. No és això el que faria qualsevol turista amb una càmera ben penjada al coll? Ben bé sí, però sense la particularitat de segrestar el mateix origen del gest: aquell home era, amb el seu aparell, un segrestador d´impulsos.
Havia provat milers de trucs per tal d´aconseguir els impulsos de tothom. No tots, clar, sinó aquells que de tant en tant eren mereixedors d´alguna emoció i que amb el temps no perdien un minúscul element sorpresa.
Aquest home ho havia provat tot: de menut va posar el peu sota les rodes d´un vehicle que es posava en marxa però que es va aturar a temps per a no satisfer aquesta dolorosa curiositat. També es va posar a dibuixar i a fer tota mena de performances. Va passar mitja vida assegut al piano, i l´altra mitja, clar, dormint. No hi havia manera de satisfer el propi impuls. Quin impuls? El mateix que el va parir en una sala d´hospital, però ben bé l´hagués pogut llançar cap als estels o deixar-lo al bell mig d´un prat en Kènia. Aquest impuls no s´esgotava durant la infància, tan curta, ni s´explicava durant els anys que vingueren després.
Va provar també de dançar. A les sales de festa, els locals, els tuguris, va voler caure esgotat després de seguir un ritme ancestral. Però clar, això no està tampoc ben vist, ningú no ha dansat mai així... en un local.
Va ser a la plaça d´Orwell on va pagar aquell preu desmesurat per una caixa que, si funcionava bé, agafaria quatre o cinc impulsos aliens el primer dia, sis o set el dia següent, i així. Li quedaven encara uns anys per a observar tranquil·lament les emocions més sofisticades i les més senzilles. Les més intermitges també, però amb mesura. Després d´observar i observar, arribaria el dia en què l´home es plantejaria què fer amb elles. Voldria dansar, finalment, com cal. O voldria deixar-se-les extirpar en una sala d´hospital. Potser les llançaria cap als estels, o aniria a Kènia i faria un crit ben fort al mig d´un prat.