D'una maria se'n tornen dues

Els dies passen lleugers, és per això que agafem les bicicletes i emplenem la vesprada de moviment i somriures fotografiables després de pensar que voldriem romandre asseguts al carrer, amb el sol una mica de costat, sense aturar eixa lectura que ens porta cap a un estat on la respiració i la vida pesen menys del que esperavem.
Pedalegem, doncs, mentre a casa els pares reben uns amics que precisament avui han decidit acudir després de tant de temps per tal de trobar-se tots una mica més vells i escampar els records, que també són una mica meus, com si no els escamparen perquè en una altra època no calgué, car els records encara estaven per fer.
Els plats s'escampen. Fa quinze anys que en Pere pujà a la part del darrere de l'ambulància, allí es conegueren tots dos i aquella vesprada s'incrementa sempre que algú pregunta per un dels comensals, amb la urgència, inèrcia més aviat, d'una fúnebre repetició.
La resta és una fotografia, tota una vida, que es prem amb insistència, sacsejada i maltractada per un desig que ja no troba cap altra forma, sense cap altra més explicació. La resta també, és un terratrèmol al Japó, un segrest i uns pirates, dues germanes bessones, un incendi forestal.
La realitat no pot ser un absurd, com deia Horacio Oliveira caldrà fer un pas enrere per tal de saber si hi havia una altra manera de veure'ns més lleugers... com eixos insectes que caminen per sobre l'aigua. D'una maria se'n tornen dues, i ja està.