diumenge, 1 de juny de 2008

Newton amfibi


És possible? És possible. Per què no ha de ser possible? Petit salvatge, vull dir que et trobe, que t'he trobat i que res del que hi ha per fer al llarg del dia es sosté quan amb els teus ulls elefantins mires els fonaments del temps i de les coses, perquè ni jo em sostindria si no fos, ves per on, després de tantes i tantes voltes, pel teu somriure assimètric, pic de la serra que assenyales quan al carrer, sabent-nos senyors del temps, guaitem les arabogues i la llum de les vesprades. Newton, reptil, amfibi, somriure per on puc començar a parlar dels abismes, vull parlar i no faig més que anar com l'aigua per la vora d'allò que davant teu diria. Tant se m'escapes, tant et busque i de vegades fins i tot et tinc. Tant que no em vols creure. Tot això és tant que regalimen les hores i el dia a dia es torna un líquid en la foscor de les nits i les granotes.
Res no resta dempeus, a poc a poc ens fem amb les runes d'una antiga civilització. Res no ha de tornar a ser frenètic. Res no em lleva els ulls de la teua pell de Newton amfibi, única geografia possible, cim del món sencer, baricentre, incenctre i circumcentre dels móns possibles per sempre més.

dimecres, 21 de maig de 2008

Nit al parc


Nit al parc, Edward Hopper

Petites presències diàries, considereu el fet plaenter d'apartar-se i deixeu vagar una mica d'ombra encara que siga en un racó. Feu aquesta concessió sense temors, sense cap enuig ni preocupació, deixeu que un pensament apague de tant en tant els vostres cossos, resteu així, respireu lluny del racó que sempre vos ha d'acollir i que tan de bo trobe acollida novament. Enteneu que he de trobar-vos, temps al temps, novament?

diumenge, 27 d’abril de 2008

D'una maria se'n tornen dues

Els dies passen lleugers, és per això que agafem les bicicletes i emplenem la vesprada de moviment i somriures fotografiables després de pensar que voldriem romandre asseguts al carrer, amb el sol una mica de costat, sense aturar eixa lectura que ens porta cap a un estat on la respiració i la vida pesen menys del que esperavem.
Pedalegem, doncs, mentre a casa els pares reben uns amics que precisament avui han decidit acudir després de tant de temps per tal de trobar-se tots una mica més vells i escampar els records, que també són una mica meus, com si no els escamparen perquè en una altra època no calgué, car els records encara estaven per fer.
Els plats s'escampen. Fa quinze anys que en Pere pujà a la part del darrere de l'ambulància, allí es conegueren tots dos i aquella vesprada s'incrementa sempre que algú pregunta per un dels comensals, amb la urgència, inèrcia més aviat, d'una fúnebre repetició.
La resta és una fotografia, tota una vida, que es prem amb insistència, sacsejada i maltractada per un desig que ja no troba cap altra forma, sense cap altra més explicació. La resta també, és un terratrèmol al Japó, un segrest i uns pirates, dues germanes bessones, un incendi forestal.
La realitat no pot ser un absurd, com deia Horacio Oliveira caldrà fer un pas enrere per tal de saber si hi havia una altra manera de veure'ns més lleugers... com eixos insectes que caminen per sobre l'aigua. D'una maria se'n tornen dues, i ja està.

diumenge, 23 de març de 2008

All of me

Dinah Washington cantava això de "All of me, why not take all of me?". Aquesta lletra potser ens transporta a una mena d'illa on habita l'ésser humà esgotat, amb veu encara però, que comença a cantar aquesta cançó. Pensem en un amant dèspota que explota els millors anys, els millors recursos de l´altra persona en certa manera sotmesa, però ho fa només fins un punt, el suficient per a que encara reste una mica de curiositat per tal de prolongar l'aïllament. És una illa suburbial, grisa, transportada dels EEUU fins qualsevol altra banda del món... o del món, transportada fins qualsevol punt d´Europa o dels EEUU.
Per què no agafes tot el que tinc, d´una vegada? Perquè si ho faig, no podria sostenir-me com ara em sostinc, invisible, arrogant, perfectament estructurat. Si ara ho agafe tot, no et devoraré a poc a poc i hauré d´empassar-me la meua pròpia consistència.
"I gave you all, and you gave me a little". Quin efecte tindria aquesta lletra cantada, no per una veu magnífica, excepcional, reconeixible, sinó per un grup nombrós de veus que es miren i es recolzen, que es reconeixen com habitants d'una enorme illa mundial?

dissabte, 2 de febrer de 2008

La caixa dels impulsos...

Hi havia una vegada un home que anava d´ací cap allà amb una discreta caixa sota el braç. La caixa havia de ser discreta, ja que només així podia portar a terme la funció per a la qual havia estat adquirida en una planta baixa, mig d´amagat, ben a prop de la plaça d´Orwell. Ningú diria que el seu preu hagués de ser tan alt.
La caixa capturava gestos. No és això el que faria qualsevol turista amb una càmera ben penjada al coll? Ben bé sí, però sense la particularitat de segrestar el mateix origen del gest: aquell home era, amb el seu aparell, un segrestador d´impulsos.
Havia provat milers de trucs per tal d´aconseguir els impulsos de tothom. No tots, clar, sinó aquells que de tant en tant eren mereixedors d´alguna emoció i que amb el temps no perdien un minúscul element sorpresa.
Aquest home ho havia provat tot: de menut va posar el peu sota les rodes d´un vehicle que es posava en marxa però que es va aturar a temps per a no satisfer aquesta dolorosa curiositat. També es va posar a dibuixar i a fer tota mena de performances. Va passar mitja vida assegut al piano, i l´altra mitja, clar, dormint. No hi havia manera de satisfer el propi impuls. Quin impuls? El mateix que el va parir en una sala d´hospital, però ben bé l´hagués pogut llançar cap als estels o deixar-lo al bell mig d´un prat en Kènia. Aquest impuls no s´esgotava durant la infància, tan curta, ni s´explicava durant els anys que vingueren després.
Va provar també de dançar. A les sales de festa, els locals, els tuguris, va voler caure esgotat després de seguir un ritme ancestral. Però clar, això no està tampoc ben vist, ningú no ha dansat mai així... en un local.
Va ser a la plaça d´Orwell on va pagar aquell preu desmesurat per una caixa que, si funcionava bé, agafaria quatre o cinc impulsos aliens el primer dia, sis o set el dia següent, i així. Li quedaven encara uns anys per a observar tranquil·lament les emocions més sofisticades i les més senzilles. Les més intermitges també, però amb mesura. Després d´observar i observar, arribaria el dia en què l´home es plantejaria què fer amb elles. Voldria dansar, finalment, com cal. O voldria deixar-se-les extirpar en una sala d´hospital. Potser les llançaria cap als estels, o aniria a Kènia i faria un crit ben fort al mig d´un prat.

divendres, 11 de gener de 2008

Fly me to the moon

La malaltia d´aquesta setmana ha estat la noia del xel·lo. Des de llavors m´he quedat a casa... que no vols sortir? No, no vull sortir. Sortir és com no fer res llevat d´agafar una mica d´aire i una mica de llum, però res més. En aquest racó hi ha un llenç per véncer i una mica de música per desxifrar. De tant en tant puc dir que tot el que em sosté és a casa.
Llevat de la noia del xel·lo, el darrer concert fou una acrobàcia de mones. Mones a les grades, a l´escenari, pertot. Avui, només per avui, no en vull més.

dilluns, 3 de setembre de 2007

Women in art


(Gràcies Víctor, amb aquest vídeo et redimeixes.)