Llegeixo un conte. Com la mecanògrafa desmanyegada d´aquest conte, no sóc res ni res hi ha fora de mi; és per això que en provar de recolzar-me no trobe el lloc on fer-ho, per més que diga que ara sí, que ara tinc un lloc. He provat tantes vegades de recolzar-me tancant els ulls, guiant-me només per l´olor coneguda, el so de la respiració que he analitzat, interrogat fins i tot a força de desvetllar tantes nits. Tota aquesta insitència em deixa al descobert, tot és manca, res no s´ha posat al meu camí per tal de suportar el propi pes i no em resta més que fer jo mateixa allò que no he de trobar enlloc. Si jo fos mecanògrafa, si em restara encara l´habilitat per a escriure. Si fos capaç d´escriure res no restaria dempeus, tret de l´ànima on cada lector s'hi recolza, faria de la meua insistència una lectura, em posaria al bell mig del món i milers de mirades traspassarien, que no em veurien, per a no veure res i ensopegar amb tantes existències.
Ací un lector deixa un lloc, en no saber escriure, en la ficció on voldria recolzar-se, perquè res no respon quan a determinades hores és tan fosc. Eixe lector busca les paraules i els relats que algú altre ha d´escriure encara. Perquè al món hi ha ben poca cosa, si no és això.
dilluns, 27 d’agost del 2007
diumenge, 19 d’agost del 2007
Les Termes de Caracalla
Nosaltres erem allí. Les termes de Caracalla. Turandot. Erem allí mentre algú gravava aquestes imatges que després he trobat a la pàgina que tots coneixeu. Alguns anàvem per primera volta a l´òpera, potser algú ja n´era tot un assidu. Aquesta és l´única gravació que he pogut trobar, i clar, havia de ser Nessuno Dorma, moment en què tot el públic esclatà en aplaudiments perquè sens dubte gairebé tothom ha escoltat alguna volta aquest tema i sempre resulta emocionant reconéixer-lo. Però abans i després hi hagué algun moment més, encara que no ens enrecordarem de tot... o sí?
No ens quedarà res, d´aquelles tres hores de representació, potser recordarem més aviat aquelles tres hores, la seua durada, el lloc on erem asseguts, les Termes per la nit, algun comentari impertinent de l´espectador que teniem assegut al costat, alguna gens innocent proposició d´anar a la platja per al dia següent, els pensaments que ens venien al cap en observar el públic més que no pas els actors, els llavis rojos de l´espectadora que al descans ens parlava de política, la gelosia i la tristesa que la ciutat ens havia anat despertant al llarg de la jornada. És curiós. No recordarem la veu, l´orquestra tan vivament com quan erem allà, però en tornar a escoltar-la ens vindran al cap tots aquests pensaments que uns i altres varem posar en boca de Calaf, de cadascun dels personatges i de l´orquestra.
diumenge, 5 d’agost del 2007
Roma, città aperta
Els primers dies: En arribar a una ciutat on no hem estat mai i en la qual hem pensat sovint, sense conéixer gaire l´idioma però potser amb la sort d' entendre una mica allò que es diu, costa, en primer lloc, sortir al carrer. Sortir sol al carrer i posar-se a caminar només amb l´ajuda del mapa és només una xicoteta proesa que a poc a poc s´ha d´anar fent més i més gran. La casa on habitarem durant aquests dies és una antiga vila ocupada per una o dues famílies i de la qual n´ocuparem la part del soterrani, amb un parell d´habitacions, cuina i bany, sostres alts i parets pintades de blanc, nues o amb un parell de dibuixos, gravats del Castell de St. Angelo; no hi ha ni una sola finestra sense la seua mosquitera, i és que els mosquits poden arribar a ser un problema per al viatger que pensa que aquestes bestioles són iguals a tots els llocs.
La senyora Anne, de seixanta-quatre anys, és la propietària i hi viu a dalt. No sabem a què es dedica, què fa al llarg del dia, però sí que endevinem una jornada plena de temps per a la lectura, la música i potser l´escriptura. Pel matí, des de baix s´escolta el piano i pensem que és la senyora Anne que el toca. Alguna nit fins i tot arriba gent a casa, uns amics alemanys que venen a escoltar-la. Restem alguna estona al jardí i s'escolta jazz des d'algun racó de la casa. La senyora Anne s´aixeca a les cinc del matí tots els dies, escolta jazz per les nits segurament mentre agafa un llibre i potser aquesta jornada és la font de la seua cordialitat perquè en aixecar-nos pel matí trobem que ens ha deixat un plat de síndria fresca, ben guardat dels mosquits, a la taula del jardí.
Hi ha una altra inquil·lina: l' Anna. El primer dia ens acompanya al supermercat, comencem a reconéixer els voltants de la casa, el camí cap a l´escola on haurem de presentar-nos l`endemà, les parades d´autobús. Mentre, provem de desempolsegar el nostre anglés.
El dies de classe: Els estudiants arriben a glopades i passen a l´interior d´un edifici modernista, ben conservat gràcies al groc de les parets. Al jardí es fan les proves de nivell, al cap d´un parell d´hores ja estem tots distribuits per horaris i provem de fer algun canvi. Per la vesprada té lloc la primera classe.
A classe es parla, des del començament en italià, en italià sempre. No resulta gens difícil segons la procedència de cada alumne: els meus companys són Freddy, de Londres, Lilia, d´Ucraïna i Anna, a qui ja conec i ve d´Alemanya. Anna seu sempre a prop perquè li resulta més fàcil si algú, de manera clandestina, tira mà de l´anglés.
Els primers dies no resulta senzill fer compatibles les classes amb les passejades per la ciutat, la calor és més forta precisament durant aquests primers dies.
Ràpidament arribem a connectar llocs que ens semblaven més allunyats els uns dels altres, aprenem la manera d´arribar a l´altra banda de la ciutat i tot aquest espai selvàtic es torna més reduit, a poc a poc el fem a la nostra mida mitjançant tres ferramentes: els peus, el metro, el bus... el mapa.
Arriba el moment de fer la prova, deixar el grup i desplaçar-se sense més miraments per la ciutat. Aquest és el moment en què sé formar-ne part, agafe el bloc de dibuix i passe el dia sola, vaig al museu i a la plaça on un peculiar vianant es para un moment a conversar i m´acomiade intercanviant un dibuix per un tros de paper on sembla que hi ha escrit un poema sobre la mateixa plaça que he dibuixat. És hora de tornar i faig cap a Campo di fiori, espere asseguda a un bar, a la vora de la llibreria Farenheit 451 que no tanca fins la una de la matinada. Ara es gaudeix més de la retrobada. Algú més dels meus companys de viatge haurà tingut un dia propi, un dia per a abocar-se sol a la ciutat que s´imposava el primer dia? Algú més s´haurà convertit per un moment encara que siga, de viatger en ciutadà?
La senyora Anne, de seixanta-quatre anys, és la propietària i hi viu a dalt. No sabem a què es dedica, què fa al llarg del dia, però sí que endevinem una jornada plena de temps per a la lectura, la música i potser l´escriptura. Pel matí, des de baix s´escolta el piano i pensem que és la senyora Anne que el toca. Alguna nit fins i tot arriba gent a casa, uns amics alemanys que venen a escoltar-la. Restem alguna estona al jardí i s'escolta jazz des d'algun racó de la casa. La senyora Anne s´aixeca a les cinc del matí tots els dies, escolta jazz per les nits segurament mentre agafa un llibre i potser aquesta jornada és la font de la seua cordialitat perquè en aixecar-nos pel matí trobem que ens ha deixat un plat de síndria fresca, ben guardat dels mosquits, a la taula del jardí.
Hi ha una altra inquil·lina: l' Anna. El primer dia ens acompanya al supermercat, comencem a reconéixer els voltants de la casa, el camí cap a l´escola on haurem de presentar-nos l`endemà, les parades d´autobús. Mentre, provem de desempolsegar el nostre anglés.
El dies de classe: Els estudiants arriben a glopades i passen a l´interior d´un edifici modernista, ben conservat gràcies al groc de les parets. Al jardí es fan les proves de nivell, al cap d´un parell d´hores ja estem tots distribuits per horaris i provem de fer algun canvi. Per la vesprada té lloc la primera classe.
A classe es parla, des del començament en italià, en italià sempre. No resulta gens difícil segons la procedència de cada alumne: els meus companys són Freddy, de Londres, Lilia, d´Ucraïna i Anna, a qui ja conec i ve d´Alemanya. Anna seu sempre a prop perquè li resulta més fàcil si algú, de manera clandestina, tira mà de l´anglés.
Els primers dies no resulta senzill fer compatibles les classes amb les passejades per la ciutat, la calor és més forta precisament durant aquests primers dies.
Ràpidament arribem a connectar llocs que ens semblaven més allunyats els uns dels altres, aprenem la manera d´arribar a l´altra banda de la ciutat i tot aquest espai selvàtic es torna més reduit, a poc a poc el fem a la nostra mida mitjançant tres ferramentes: els peus, el metro, el bus... el mapa.
Arriba el moment de fer la prova, deixar el grup i desplaçar-se sense més miraments per la ciutat. Aquest és el moment en què sé formar-ne part, agafe el bloc de dibuix i passe el dia sola, vaig al museu i a la plaça on un peculiar vianant es para un moment a conversar i m´acomiade intercanviant un dibuix per un tros de paper on sembla que hi ha escrit un poema sobre la mateixa plaça que he dibuixat. És hora de tornar i faig cap a Campo di fiori, espere asseguda a un bar, a la vora de la llibreria Farenheit 451 que no tanca fins la una de la matinada. Ara es gaudeix més de la retrobada. Algú més dels meus companys de viatge haurà tingut un dia propi, un dia per a abocar-se sol a la ciutat que s´imposava el primer dia? Algú més s´haurà convertit per un moment encara que siga, de viatger en ciutadà?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)