És possible? És possible. Per què no ha de ser possible? Petit salvatge, vull dir que et trobe, que t'he trobat i que res del que hi ha per fer al llarg del dia es sosté quan amb els teus ulls elefantins mires els fonaments del temps i de les coses, perquè ni jo em sostindria si no fos, ves per on, després de tantes i tantes voltes, pel teu somriure assimètric, pic de la serra que assenyales quan al carrer, sabent-nos senyors del temps, guaitem les arabogues i la llum de les vesprades. Newton, reptil, amfibi, somriure per on puc començar a parlar dels abismes, vull parlar i no faig més que anar com l'aigua per la vora d'allò que davant teu diria. Tant se m'escapes, tant et busque i de vegades fins i tot et tinc. Tant que no em vols creure. Tot això és tant que regalimen les hores i el dia a dia es torna un líquid en la foscor de les nits i les granotes.
Res no resta dempeus, a poc a poc ens fem amb les runes d'una antiga civilització. Res no ha de tornar a ser frenètic. Res no em lleva els ulls de la teua pell de Newton amfibi, única geografia possible, cim del món sencer, baricentre, incenctre i circumcentre dels móns possibles per sempre més.
2 comentaris:
Un nou blog que comença... espere perdones la meua interrupció, només tracte de que algú puga veure els meus escrits. Sincerament, no arriben a la altura de les sabates dels teus, però només pretenc aprendre.
www.estrelladesuerte.blogspot.com
ayer fue un día extraño, no menos que hoy; pero sin embargo algo me hizo sentirme como en casa. Fue la curvatura del tiempo, el compas del agua, la extensión de los rincones vastos. Volvi a los blogs y me acorde del tuyo... y ops... estrella de la suerte dibujo un sonido lejano en el mio también...saludets
Publica un comentari a l'entrada