Henrietta

Què podrieu dir, d´Henrietta?


F.Bacon

Carnestoltes literari

Ara, en pujar al tren m´espera un llibre. És un llibre d´ulls menuts, foscos, descontent amb la portada que li han donat ja que els dits i les possibles intencions dels lectors no fan més que relliscar-li per sobre. Les seues tapes fines són massa tendres per a fer-lo resistir tots els viatges que es poden esperar dels exemplars més forts i curtits, i les seues fulles no guarden l´olor del paper més suculent ni de les mans que s´imposen, premen i estiren el seu descans a la prestatgeria. Va ser com triar uns ulls entre tots els ulls dels vianants. De tant en tant la llum del sol il·lumina uns ulls menuts que de sobte es troben al descobert i ens miren. Insisteixen. Deixem ara que trien ells i d´aquesta manera podem llegir el següent instant d´un teixit de vianants i llibres que hem vist vagar pels carrers i les prestatgeries. Que trieu bé en aquest dia de carnestoltes, tant si sou llibres com vianants.

Set

La més extremada set antropológica. A hores d´ara sembla que només el cansament pot posar fi a aquest estat assedegat, i el cansament queda encara lluny, encara hi ha temps.
Tinc temps, per tant tinc set i tot el que no siga això s´assembla bastant a la fi del temps. La fi del temps s´assembla una mica a la fi de les paraules. És com haver arribat a un punt on decidim no creuar la carretera, malgrat que hi veiem més enllà.
Amb el temps per davant, el món per davant, carregats amb la curiositat i la catimplora plena de set, costa veure la manera de quedar-s´hi. La curiositat es fa gairebé insuportable a aquest costat de la carretera i tothom s´adonarà que qui para les mans a l´aigua que regalima per tots els costats, vol omplir-les i no ho farà mai.
Tothom s´adonarà que si els amants s´abracen és perquè mai res no els podrà mantenir junts. Tothom sap que estem tots separats per distàncies que només la llum pot salvar i que no corresponen al temps del què disposem.
Costa de creure que res en nosaltres ens farà córrer a la velocitat que necessitariem per tal de salvar tantes distàncies dintre del nostre temps, que n´és ben poc. No podem.
Podem callar, això sí. Podem fer de les emocions un lloc bastant còmode on quedar-s´hi. Però cal cansar-se abans, cal dir prou a la resta de tot plegat perquè ja n´hem tingut prou. Cal pensar que ja no tenim set. Cal un filtre on la gent ja no hi entra si és excepcional.
En aquest filtre entra la gent que no ens donarà res més, gent carregada de distàncies insalvables. Aquells que porten alguna cosa que voldriem prendre, o aprendre, hauran de quedar-se fora. Perquè hem dit prou. Pel que fa la resta, el món es tornarà un lloc que hem aprés i on ens hi sabrem moure sense sorpreses. Un món sesgat i còmode perquè hi haurà coses que més valdrà no dir. Així ho acceptarem.
Aquest filtre deixarà passar formes de pensament matemàtic, càlculs aproximats, teories diverses d´allò més profitoses. D´altra banda n´exclourà del nostre món el tacte, l´olfacte, el sabor de les persones barrejades amb els seus pensaments i aprenentatges pel que fa les emocions i els sentits de la manera més extremada. D´aquest món hi exclourem els extrems, la part més essencial de l´antropologia.