Manifest Surrealista

Ara que ja són vacances per a molts, sense oblidar que per a d´altres encara no, el fet d´aixecar-se pel matí comporta una enorme càrrega de responsabilitat vers el temps del qual disposem. Tant de temps, tan valuós i cobejat com és, cal invertir-lo de la millor manera possible per tal de fer tot allò que teniem pensat, en el moment en què aquest recurs és finalment nostre.
Llavors, en disposar de temps, el primer que cau a les meues mans és novament el Manifest Surrealista d´André Breton. Me´l trobe sense buscar-lo, ben entrada ja la nit, i llegeixo que en perdre la imaginació entrem en una edat on ja no estem a l´altura dels esdeveniments. Davant d´aquest argument, decideixo comentre un acte maliciós, i llavors prove de fer-lo arribar als possibles lectors del bloc sabent, per descomptat, que qui ensopega amb aquesta frase nota una ardor estomacal que ja no ens deixa en pau ni en un sol moment de temps lliure.
Si algú s´adona que el seu punt de vista queda per davall d´eixe vallat que són les circumstàncies del nostre dia a dia i del nostre món, i nota que no sap incorporar-se davant un fet magnífic que no es tornarà a repetir, si algú es troba davant els esdeveniments que els dies ens preparen, com petites sorpreses, i els trobem inabastables i no hi sabem respondre, llavors podria llegir el Manifest Surrealista i aixecar-se pel matí disposat a fer-ne alguna i triomfar per damunt el temps marcant-lo, malferit... o el temps lliure sovint es torna un enemic.

Le voyage dans la Lune, Méliès, 1902

Sembla que a l´hora d´acomiadar-se sempre cal triar una imatge. El viatge a la lluna fou una fantasia de principis de segle XX, però no caldria esperar tant de temps per tal de vore el primer astronauta que hi va arribar de debò. Méliès fou un prestidigitador que ens va deixar unes imatges plenes de màgia, d´optimisme davant d´allò que la humanitat podia esperar del progrés: mai la ciència i la màgia havien estat tan a la vora. Però hi ha alguna cosa més; segurament no podem passar per alt una certa tristesa que ens ve en mirar aquestes imatges... quina meravella! Tan de bo fos així! Tan de bo... en fi!
La realitat ha estat una altra ben diferent, ben lluny d´allò que els somniadors del passat varen vore, però ens queden aquestes imatges i ens les estimem perquè són part de la nostra memòria.
Per a mi tenen un altre significat, i és que corresponen a un dels moments més intensos que hem tingut a classe en aquests dos anys. Quan alguns alumnes ereu allà asseguts veient els homes arribar a la lluna, i reieu, i alguns portaveu a les vostres cares eixe diminut signe de tristesa mentre reieu, llavors vaig pensar que tots erem els somniadors del nostre temps, que es podia esperar de vosaltres qualsevol instant de màgia, i que aquesta capacitat de màgia és breu encara que alguns, companys i alumnes, tan de bo sabreu conservar-la.
Seguirem en contacte? Així ho espere. Bon viatge.

Ron Mueck

Tant si heu vist mai les figures que fa Ron Mueck com si no, vos propose que acudiu al següent enllaç: www.enfocarte.com
Allà hi trobareu un breu documental sobre el procés que segueix l´artista per tal d´aconseguir un realisme que no es pot deixar passar per alt.
Que el gaudiu. Per la meua part no puc amagar certa curiositat per saber què en penseu.

Gilels i Mr. Hide a la llum de Rachmaninoff

La Diva baldufa

Més jocs de malabars: la Diva surt a l´escenari sobre uns grans tacons d´agulla i sembla que amb aquests tacons es disposa a tocar el piano. Cinc tacons d´aqulla per cada mà i una veu que resulta més aviat una xarxa de protecció per tal de matisar la duresa de l´espectacle. No ens hagués sorprés gens que la Diva hagués pujat a sobre la banqueta, damunt de la qual ja havia començat a ballar asseguda, i després un peu a sobre del teclat i... alehop! trepitjar el teclat amb un ritme, això sí, adequat, com de triple salt mortal. Immediatament la recullen el baix i la bateria... la guitarra s´ha quedat anodadada i ara s´ha perdut per un racó on ningú ja no la veu.
Quanta duresa, és possible? La Diva és una baldufa que balla amb el seu peu metàl·lic de punta sobre el teclat, sense cap pietat ens llança notes trepitjades correctament empaquetades i el públic queda entristit, Diva, no ens regalaràs cap nota de carn i ossos? És que la teua veu s´ha tornat ara també de plàstic...

Presons imaginàries

En una de les cartes que Van Gogh va escriure al seu germà Theo, el pintor parla d´una gàbia imaginària.
Presons imaginàries, com les presons invisibles que ara veiem en determinats dibuixos o gravats, i que segur que molts de nosaltres sabem reconéixer només pels símptomes que el nostre cos, en notar la presència d´allò que ens fa presoners, manifesta mitjançant una ansietat ben coneguda, quotidiana, una ansietat que es nota com la humitat sobre la pell i que cala fins els ossos, on fins i tot arriba el batec desmesurat d´una víscera falta d´espai, i de temps.
Mentre no hi ha temps sé el que he de fer i sé qui vodria ser, sé imaginar allò que faria i què en sortiria de les meues mans. Llavors tot sembla suficient. És quan el temps se´ns presenta sobtadament desmesurat, en forma de vacances, d´un cap de setmana sense emplenar, d´unes hores d´espera, és llavors que ja no tenim on agafar-nos per tal de demanar temps, temps que és l´única cosa que ens cal per tal de fer... I bé, el temps el tenim de sobte; què demanem ara? Ara ens cal convocar la resta de les coses, les nostres capacitats, el nostre material, les nostres ganes, posar-ho tot a punt per tal de fer... què?
Això, l´obra, l´obra a poc a poc però l´obra, això, el que voldria ser, dir, ser per sempre més i per a tothom, l´obra i mil vegades l´obra de les meues obres, mil vegades ella, això, ella, ella amb quina forma, ella què és? És que ella, això, mentre no és, és aquesta ansietat i el temps només és un pretext on deixar-la tranquil·lament de banda. I ella, llavors, en la major part dels casos no ha sigut, no és ni arriba a ser mai. La presó és una forma i l´ansietat és l´estat en el qual hem de lamentar no conéixer-la, un estat sense obra i sense forma.