Women in art

(Gràcies Víctor, amb aquest vídeo et redimeixes.)

Si fos mecanògrafa...

Llegeixo un conte. Com la mecanògrafa desmanyegada d´aquest conte, no sóc res ni res hi ha fora de mi; és per això que en provar de recolzar-me no trobe el lloc on fer-ho, per més que diga que ara sí, que ara tinc un lloc. He provat tantes vegades de recolzar-me tancant els ulls, guiant-me només per l´olor coneguda, el so de la respiració que he analitzat, interrogat fins i tot a força de desvetllar tantes nits. Tota aquesta insitència em deixa al descobert, tot és manca, res no s´ha posat al meu camí per tal de suportar el propi pes i no em resta més que fer jo mateixa allò que no he de trobar enlloc. Si jo fos mecanògrafa, si em restara encara l´habilitat per a escriure. Si fos capaç d´escriure res no restaria dempeus, tret de l´ànima on cada lector s'hi recolza, faria de la meua insistència una lectura, em posaria al bell mig del món i milers de mirades traspassarien, que no em veurien, per a no veure res i ensopegar amb tantes existències.
Ací un lector deixa un lloc, en no saber escriure, en la ficció on voldria recolzar-se, perquè res no respon quan a determinades hores és tan fosc. Eixe lector busca les paraules i els relats que algú altre ha d´escriure encara. Perquè al món hi ha ben poca cosa, si no és això.

Les Termes de Caracalla

Nosaltres erem allí. Les termes de Caracalla. Turandot. Erem allí mentre algú gravava aquestes imatges que després he trobat a la pàgina que tots coneixeu. Alguns anàvem per primera volta a l´òpera, potser algú ja n´era tot un assidu. Aquesta és l´única gravació que he pogut trobar, i clar, havia de ser Nessuno Dorma, moment en què tot el públic esclatà en aplaudiments perquè sens dubte gairebé tothom ha escoltat alguna volta aquest tema i sempre resulta emocionant reconéixer-lo. Però abans i després hi hagué algun moment més, encara que no ens enrecordarem de tot... o sí?
No ens quedarà res, d´aquelles tres hores de representació, potser recordarem més aviat aquelles tres hores, la seua durada, el lloc on erem asseguts, les Termes per la nit, algun comentari impertinent de l´espectador que teniem assegut al costat, alguna gens innocent proposició d´anar a la platja per al dia següent, els pensaments que ens venien al cap en observar el públic més que no pas els actors, els llavis rojos de l´espectadora que al descans ens parlava de política, la gelosia i la tristesa que la ciutat ens havia anat despertant al llarg de la jornada. És curiós. No recordarem la veu, l´orquestra tan vivament com quan erem allà, però en tornar a escoltar-la ens vindran al cap tots aquests pensaments que uns i altres varem posar en boca de Calaf, de cadascun dels personatges i de l´orquestra.

Roma, città aperta

Els primers dies: En arribar a una ciutat on no hem estat mai i en la qual hem pensat sovint, sense conéixer gaire l´idioma però potser amb la sort d' entendre una mica allò que es diu, costa, en primer lloc, sortir al carrer. Sortir sol al carrer i posar-se a caminar només amb l´ajuda del mapa és només una xicoteta proesa que a poc a poc s´ha d´anar fent més i més gran. La casa on habitarem durant aquests dies és una antiga vila ocupada per una o dues famílies i de la qual n´ocuparem la part del soterrani, amb un parell d´habitacions, cuina i bany, sostres alts i parets pintades de blanc, nues o amb un parell de dibuixos, gravats del Castell de St. Angelo; no hi ha ni una sola finestra sense la seua mosquitera, i és que els mosquits poden arribar a ser un problema per al viatger que pensa que aquestes bestioles són iguals a tots els llocs.
La senyora Anne, de seixanta-quatre anys, és la propietària i hi viu a dalt. No sabem a què es dedica, què fa al llarg del dia, però sí que endevinem una jornada plena de temps per a la lectura, la música i potser l´escriptura. Pel matí, des de baix s´escolta el piano i pensem que és la senyora Anne que el toca. Alguna nit fins i tot arriba gent a casa, uns amics alemanys que venen a escoltar-la. Restem alguna estona al jardí i s'escolta jazz des d'algun racó de la casa. La senyora Anne s´aixeca a les cinc del matí tots els dies, escolta jazz per les nits segurament mentre agafa un llibre i potser aquesta jornada és la font de la seua cordialitat perquè en aixecar-nos pel matí trobem que ens ha deixat un plat de síndria fresca, ben guardat dels mosquits, a la taula del jardí.
Hi ha una altra inquil·lina: l' Anna. El primer dia ens acompanya al supermercat, comencem a reconéixer els voltants de la casa, el camí cap a l´escola on haurem de presentar-nos l`endemà, les parades d´autobús. Mentre, provem de desempolsegar el nostre anglés.

El dies de classe: Els estudiants arriben a glopades i passen a l´interior d´un edifici modernista, ben conservat gràcies al groc de les parets. Al jardí es fan les proves de nivell, al cap d´un parell d´hores ja estem tots distribuits per horaris i provem de fer algun canvi. Per la vesprada té lloc la primera classe.
A classe es parla, des del començament en italià, en italià sempre. No resulta gens difícil segons la procedència de cada alumne: els meus companys són Freddy, de Londres, Lilia, d´Ucraïna i Anna, a qui ja conec i ve d´Alemanya. Anna seu sempre a prop perquè li resulta més fàcil si algú, de manera clandestina, tira mà de l´anglés.
Els primers dies no resulta senzill fer compatibles les classes amb les passejades per la ciutat, la calor és més forta precisament durant aquests primers dies.
Ràpidament arribem a connectar llocs que ens semblaven més allunyats els uns dels altres, aprenem la manera d´arribar a l´altra banda de la ciutat i tot aquest espai selvàtic es torna més reduit, a poc a poc el fem a la nostra mida mitjançant tres ferramentes: els peus, el metro, el bus... el mapa.
Arriba el moment de fer la prova, deixar el grup i desplaçar-se sense més miraments per la ciutat. Aquest és el moment en què sé formar-ne part, agafe el bloc de dibuix i passe el dia sola, vaig al museu i a la plaça on un peculiar vianant es para un moment a conversar i m´acomiade intercanviant un dibuix per un tros de paper on sembla que hi ha escrit un poema sobre la mateixa plaça que he dibuixat. És hora de tornar i faig cap a Campo di fiori, espere asseguda a un bar, a la vora de la llibreria Farenheit 451 que no tanca fins la una de la matinada. Ara es gaudeix més de la retrobada. Algú més dels meus companys de viatge haurà tingut un dia propi, un dia per a abocar-se sol a la ciutat que s´imposava el primer dia? Algú més s´haurà convertit per un moment encara que siga, de viatger en ciutadà?

The very thought of you

Algunes nits d´estiu busquen encara uns sons mínims. No és fàcil emportar-se el record del silenci en determinats llocs costaners, però precisament una nit de divendres en la localitat de Peníscola esdevingué que el teclat sota les mans de Kenny Barron es va tancar formant un cove on el públic s´hi acomodà durant dues hores. El públic es dil·luí en partícules individuals, cadascú a la seua butaca rebia unes espurnes que saltaven d´aquelles mans, sota la llum blava dels focus. Com pot sonar tan tènue un piano? En un quadre monòcrom Barron pintava les claus més altes mentre el bateria Francisco Mela passejava amunt i avall sense estridències, ara recreava un xisclet en l´aire, ara s´endinsava una mica més en el ritual del virtuosisme. Però eixe xisclet fou més hàbil que la resta del repertori ple de primers plànols sonors. Eixe xisclet i eixes gotes de mans que juguen amb l´aigua sense enfonsar-se, sempre en la superfície d´un piano que... com pot sonar tan tènue? El contrabaix Kiyoshi Kitagawa fou gairebé el més sonor de tots tres, amb un punt gairebé elèctric aconseguí mantenir-se en la superfície on aquests tres elements anaven fent silenci, en una nit d'evident estiu.

Manifest Surrealista

Ara que ja són vacances per a molts, sense oblidar que per a d´altres encara no, el fet d´aixecar-se pel matí comporta una enorme càrrega de responsabilitat vers el temps del qual disposem. Tant de temps, tan valuós i cobejat com és, cal invertir-lo de la millor manera possible per tal de fer tot allò que teniem pensat, en el moment en què aquest recurs és finalment nostre.
Llavors, en disposar de temps, el primer que cau a les meues mans és novament el Manifest Surrealista d´André Breton. Me´l trobe sense buscar-lo, ben entrada ja la nit, i llegeixo que en perdre la imaginació entrem en una edat on ja no estem a l´altura dels esdeveniments. Davant d´aquest argument, decideixo comentre un acte maliciós, i llavors prove de fer-lo arribar als possibles lectors del bloc sabent, per descomptat, que qui ensopega amb aquesta frase nota una ardor estomacal que ja no ens deixa en pau ni en un sol moment de temps lliure.
Si algú s´adona que el seu punt de vista queda per davall d´eixe vallat que són les circumstàncies del nostre dia a dia i del nostre món, i nota que no sap incorporar-se davant un fet magnífic que no es tornarà a repetir, si algú es troba davant els esdeveniments que els dies ens preparen, com petites sorpreses, i els trobem inabastables i no hi sabem respondre, llavors podria llegir el Manifest Surrealista i aixecar-se pel matí disposat a fer-ne alguna i triomfar per damunt el temps marcant-lo, malferit... o el temps lliure sovint es torna un enemic.

Le voyage dans la Lune, Méliès, 1902

Sembla que a l´hora d´acomiadar-se sempre cal triar una imatge. El viatge a la lluna fou una fantasia de principis de segle XX, però no caldria esperar tant de temps per tal de vore el primer astronauta que hi va arribar de debò. Méliès fou un prestidigitador que ens va deixar unes imatges plenes de màgia, d´optimisme davant d´allò que la humanitat podia esperar del progrés: mai la ciència i la màgia havien estat tan a la vora. Però hi ha alguna cosa més; segurament no podem passar per alt una certa tristesa que ens ve en mirar aquestes imatges... quina meravella! Tan de bo fos així! Tan de bo... en fi!
La realitat ha estat una altra ben diferent, ben lluny d´allò que els somniadors del passat varen vore, però ens queden aquestes imatges i ens les estimem perquè són part de la nostra memòria.
Per a mi tenen un altre significat, i és que corresponen a un dels moments més intensos que hem tingut a classe en aquests dos anys. Quan alguns alumnes ereu allà asseguts veient els homes arribar a la lluna, i reieu, i alguns portaveu a les vostres cares eixe diminut signe de tristesa mentre reieu, llavors vaig pensar que tots erem els somniadors del nostre temps, que es podia esperar de vosaltres qualsevol instant de màgia, i que aquesta capacitat de màgia és breu encara que alguns, companys i alumnes, tan de bo sabreu conservar-la.
Seguirem en contacte? Així ho espere. Bon viatge.

Ron Mueck

Tant si heu vist mai les figures que fa Ron Mueck com si no, vos propose que acudiu al següent enllaç: www.enfocarte.com
Allà hi trobareu un breu documental sobre el procés que segueix l´artista per tal d´aconseguir un realisme que no es pot deixar passar per alt.
Que el gaudiu. Per la meua part no puc amagar certa curiositat per saber què en penseu.

Gilels i Mr. Hide a la llum de Rachmaninoff

La Diva baldufa

Més jocs de malabars: la Diva surt a l´escenari sobre uns grans tacons d´agulla i sembla que amb aquests tacons es disposa a tocar el piano. Cinc tacons d´aqulla per cada mà i una veu que resulta més aviat una xarxa de protecció per tal de matisar la duresa de l´espectacle. No ens hagués sorprés gens que la Diva hagués pujat a sobre la banqueta, damunt de la qual ja havia començat a ballar asseguda, i després un peu a sobre del teclat i... alehop! trepitjar el teclat amb un ritme, això sí, adequat, com de triple salt mortal. Immediatament la recullen el baix i la bateria... la guitarra s´ha quedat anodadada i ara s´ha perdut per un racó on ningú ja no la veu.
Quanta duresa, és possible? La Diva és una baldufa que balla amb el seu peu metàl·lic de punta sobre el teclat, sense cap pietat ens llança notes trepitjades correctament empaquetades i el públic queda entristit, Diva, no ens regalaràs cap nota de carn i ossos? És que la teua veu s´ha tornat ara també de plàstic...

Presons imaginàries

En una de les cartes que Van Gogh va escriure al seu germà Theo, el pintor parla d´una gàbia imaginària.
Presons imaginàries, com les presons invisibles que ara veiem en determinats dibuixos o gravats, i que segur que molts de nosaltres sabem reconéixer només pels símptomes que el nostre cos, en notar la presència d´allò que ens fa presoners, manifesta mitjançant una ansietat ben coneguda, quotidiana, una ansietat que es nota com la humitat sobre la pell i que cala fins els ossos, on fins i tot arriba el batec desmesurat d´una víscera falta d´espai, i de temps.
Mentre no hi ha temps sé el que he de fer i sé qui vodria ser, sé imaginar allò que faria i què en sortiria de les meues mans. Llavors tot sembla suficient. És quan el temps se´ns presenta sobtadament desmesurat, en forma de vacances, d´un cap de setmana sense emplenar, d´unes hores d´espera, és llavors que ja no tenim on agafar-nos per tal de demanar temps, temps que és l´única cosa que ens cal per tal de fer... I bé, el temps el tenim de sobte; què demanem ara? Ara ens cal convocar la resta de les coses, les nostres capacitats, el nostre material, les nostres ganes, posar-ho tot a punt per tal de fer... què?
Això, l´obra, l´obra a poc a poc però l´obra, això, el que voldria ser, dir, ser per sempre més i per a tothom, l´obra i mil vegades l´obra de les meues obres, mil vegades ella, això, ella, ella amb quina forma, ella què és? És que ella, això, mentre no és, és aquesta ansietat i el temps només és un pretext on deixar-la tranquil·lament de banda. I ella, llavors, en la major part dels casos no ha sigut, no és ni arriba a ser mai. La presó és una forma i l´ansietat és l´estat en el qual hem de lamentar no conéixer-la, un estat sense obra i sense forma.

Garrison Fewell i Frank Harrison

Hi ha una música que comença contant una història i comença com tots els contacontes: com si fos a la vora del foc. A la vora del foc s´escolta el cruixit de les branques, els papers i el carbó, es nota la proximitat d´una font càlida que no necessitem mirar fixament.
Aquesta música comença a la vora del foc, el foc present de fons, ben de fons, i no necessitem quedar-nos mirant la flama perquè en tenim prou amb aquest començament pausat, que ni gosa aixecar la veu.
No cal cap moviment si escoltem una espurna al final d´una guitarra, el silenci de fons.
Tampoc no cal cap gest per a un piano sense estridències. No cal cap somriure en reconéixer allò que sona per sota d’un desig mesurat. Sabrem guardar el somriure darrere els llavis en una tensió amagada.
Hi ha emoció? Tota. I no ens cal cap malabarisme per part d’uns músics que no necessiten un públic d’ulls encesos. Sabrem seguir-los igualment.
Ja sabem que el foc hi és. Si els escolteu, no demaneu res més.

Grigory Sokolov

Si vos ha agradat Scriabin (... encara que una altra cosa ben diferent és Scriabin tocat pel senyor Horowitz) vos propose una visita demà a l'Auditori de Castelló. Hi ha un concert d'un tal Grigory Sokolov, pianista, a les 20.00 hores. El preu sembla que va dels 10 als 30 euros.
Au, ja ens veiem (si algú s'hi deixa vore).

Scriabin i el senyor Horowitz que passava per allí.

Èxtasi de Sta.Teresa?

Llegeixo ara que la felicitat és un instat a la vora del col·lapse, un orgasme anímic pel qual es paga algun preu. La trobem a la vora mateixa de tot allò que ens resulta dolorós, i la separació entre un estat i un altre és mínim, la mateixa distància conceptual que hi ha, en geometria, entre dos punts contigus d´una mateixa línia.
Aquest estat a la vora del col·lapse sembla només una qüestió de distàncies: la distància que separa una inclinació d´una pendent, la que em separa de tu i et separa de mi. La que ens separa de la resta de les coses, les persones, el temps o de mi mateixa. Aquest estat és sempre una separació, però mínima i amb el temps just per tal d´anodar-nos-en abans de caure.
Caure? Crec que sí... d´un núvol on s´ha abandonat una mà que penja, ja ho he dit, fitant l´aire. No sé parlar del que ve després d´això, pot ser es perd l´equilibri que ens ha mantingut durant uns instants al cim abans de la pendent. Potser la pendent és un estat anònim, dolorós.
Potser veiem la pendent abans que no pas el cim, potser hi veiem un lloc prohibit i per això llegeixo que la felicitat és un lloc d´alt voltatge, d´elevat risc pel qual es paga. Es paga?

Henrietta

Què podrieu dir, d´Henrietta?


F.Bacon

Carnestoltes literari

Ara, en pujar al tren m´espera un llibre. És un llibre d´ulls menuts, foscos, descontent amb la portada que li han donat ja que els dits i les possibles intencions dels lectors no fan més que relliscar-li per sobre. Les seues tapes fines són massa tendres per a fer-lo resistir tots els viatges que es poden esperar dels exemplars més forts i curtits, i les seues fulles no guarden l´olor del paper més suculent ni de les mans que s´imposen, premen i estiren el seu descans a la prestatgeria. Va ser com triar uns ulls entre tots els ulls dels vianants. De tant en tant la llum del sol il·lumina uns ulls menuts que de sobte es troben al descobert i ens miren. Insisteixen. Deixem ara que trien ells i d´aquesta manera podem llegir el següent instant d´un teixit de vianants i llibres que hem vist vagar pels carrers i les prestatgeries. Que trieu bé en aquest dia de carnestoltes, tant si sou llibres com vianants.

Set

La més extremada set antropológica. A hores d´ara sembla que només el cansament pot posar fi a aquest estat assedegat, i el cansament queda encara lluny, encara hi ha temps.
Tinc temps, per tant tinc set i tot el que no siga això s´assembla bastant a la fi del temps. La fi del temps s´assembla una mica a la fi de les paraules. És com haver arribat a un punt on decidim no creuar la carretera, malgrat que hi veiem més enllà.
Amb el temps per davant, el món per davant, carregats amb la curiositat i la catimplora plena de set, costa veure la manera de quedar-s´hi. La curiositat es fa gairebé insuportable a aquest costat de la carretera i tothom s´adonarà que qui para les mans a l´aigua que regalima per tots els costats, vol omplir-les i no ho farà mai.
Tothom s´adonarà que si els amants s´abracen és perquè mai res no els podrà mantenir junts. Tothom sap que estem tots separats per distàncies que només la llum pot salvar i que no corresponen al temps del què disposem.
Costa de creure que res en nosaltres ens farà córrer a la velocitat que necessitariem per tal de salvar tantes distàncies dintre del nostre temps, que n´és ben poc. No podem.
Podem callar, això sí. Podem fer de les emocions un lloc bastant còmode on quedar-s´hi. Però cal cansar-se abans, cal dir prou a la resta de tot plegat perquè ja n´hem tingut prou. Cal pensar que ja no tenim set. Cal un filtre on la gent ja no hi entra si és excepcional.
En aquest filtre entra la gent que no ens donarà res més, gent carregada de distàncies insalvables. Aquells que porten alguna cosa que voldriem prendre, o aprendre, hauran de quedar-se fora. Perquè hem dit prou. Pel que fa la resta, el món es tornarà un lloc que hem aprés i on ens hi sabrem moure sense sorpreses. Un món sesgat i còmode perquè hi haurà coses que més valdrà no dir. Així ho acceptarem.
Aquest filtre deixarà passar formes de pensament matemàtic, càlculs aproximats, teories diverses d´allò més profitoses. D´altra banda n´exclourà del nostre món el tacte, l´olfacte, el sabor de les persones barrejades amb els seus pensaments i aprenentatges pel que fa les emocions i els sentits de la manera més extremada. D´aquest món hi exclourem els extrems, la part més essencial de l´antropologia.

la closca

La sensació d´estar sol és més palpable quan no s´ha tingut sovint. Llavors és quan s´ha de trobar a l´abast tot allò que hem anat guardant, tant de les persones que van deixant-nos algun tret característic, algun aprenentatge i un fons d´estima. Estima també per un mateix.
S´ha de trobar a l´abast un lloc. Els llocs també ens deixen sols... o es pot portar la closca a l´esquena.
Escampe tots els instruments per tal de fer més operable aquesta manca, com qui escampa les joguines per tal d´empassar-se amablement un temps massa llarg. Tan de bo trobe un lloc adequat... què és el que tinc? Faig una ullada: una caixa plena d´objectes, un armari ple de llibres, una càmera reflex, un metrònom, llàpissos de colors, de grafit, una bicicleta, una adreça de correu electrònic... què em cal més? Em cal la resta de tot plegat, em cal un punt d´incomoditat que pot ser s´assembla a aquesta urgència. Em cal l´impuls, la urgència de viure amb les mans estirades que gairebé toquen, els dits fitant l´aire i els ulls telescòpics fora de la closca, clavats en les imatges que arriben des de fora.

Rapsòdia Romanesa

Escolte ara Enescu. D´aquesta manera m´han portat de la mà una mica més cap a l´orient, i hi vull anar. Em deixe, més que portar, agafar de la mà. Tant se val, si deixe penjar la mà i hi pose en ella tota la intenció, tot el pes del moment.
Un boig es mirava les mans no recollides, les mans col·lapsades, les mans... què havia de fer amb elles? Una Teresa de marbre les deixà als núvols, fines, desmaiades, seues. El tacte del moment passa entre els dits, al seu voltant es noten els esdeveniments i tant se val si esdevenen abans com després. Si no esdevenen.
Hem deixat penjar la mà i hem endevinat el pes de qui la recull, de qui la recolliria, de qui la torna a deixar, tota submergida en aire i corpuscles. Xopa de tacte.
Hi ha intercanvis de moltes maneres, xops de tacte i de corpuscles, d´electricitat i d´aire.

occident

Aquest és el punt més occidental del continent europeu. Bé, exactament no sé quin de tots, però en el moment d´arribar-hi sabíem que era per allí a prop, i miràvem cada roca sospitosa d´ésser una mica més cap a fora que les altres. Al cap d´un parell d´hores encara no havíem esbrinat quina roca podia ser la més eixerida. Cadascú pel seu costat es mirava les pedres de la vora dels acantilats sense decidir-se.

No ens podíem treure del cap la nostra curiosa posició, i llavors tot esdevingué sobtadament "occidental": la passejada més occidental que havíem fet mai, l´esmorzar més occidental, la conversa més occidental... aviat arribà la pixarrada més occidental i tampoc no ens podíem estalviar el bes més occidental. Cada gest i cada paraula esdevingueren completament curiosos i assenyalats, tot allò que podríem fer i allò que podríem dir llavors portaria un títol únic, memorable, quedaria escrit en el llibre personal de les marques més altes, les més occidentals. Llavors varem començar a mirar tot el que fèiem de la mateixa manera que miravem les pedres de les quals desconfiàvem i sobre les quals posàvem una esperança gairebé infantil.

En marxar del punt més occidental del continent europeu pot ser varem experimentar una immensa sensació d´alleujament.

Sagres, 11 d´agost de 2006

Cloure els ulls vol dir

Res no hauria sigut igual si hagués pogut cloure els ulls. Cloure els ulls al tren vol dir saber que ha passat la jornada, el dia, i vol dir que es té la sensació de que les imatges, de la mateixa manera que han entrat, poden sortir si no es premen fort les parpelles en arribar al tren. De la mateixa manera voldria cloure les orelles, la boca i el nas, les mans i els punys, els dits nerviosos. Si no es fa això veiem passar els paissatges, els pobles i la gent per la finestra, tot queda enrere, tot allò que tots els dies veiem quan ja sabem de memòria algun racó, el veiem passar i llavors ho sabem, que tot pot passar i que les imatges del dia s´escapen. És a les bosses dels ulls on veiem si els companys han guardat bé les coses.
Petites presències diàries, penseu si res hagués sigut igual, penseu que en marxar no podeu deixar res igual que abans, que he guardat bé les coses i que aquesta part guardada no vos pertany ja. Marxeu ara, potser voldrieu no haver sigut, però el fet és que els ulls que vos veuen passar vos han pres alguna cosa i ja no vos la podran tornar. Marxeu, el fet és que heu sigut, sou i sereu... No, no marxeu.

El narrador narrat

Hi ha fets que més val llegir, fins i tot escriure, que no pas viure. Hom pensaria que parle de grans catàstrofes i misèries de les quals no en sabem ni el nom, d´eixes que més val no haver d´empassar-se si no és als llibres.
No parle de circumstàncies d´eixa magnitud, però. Vull referir-me als fets més lleugers, fins i tot quotidians, d´entre els quals en tinc un exemple poc quotidià però igualment irrellevant:
Tot just haviem passat a una sala d´exposicions en un conegut museu de la ciutat, quan ens varem adonar que algú escrivia sobre nosaltres. Tot allò que feiem, els nostres moviments i qui sap, algun que altre pensament també, eren teclejats i les paraules apareixien projectades en una pantalla que tothom, a la sala, podia llegir.
Vet ací que ens havien triat, i ara algú ens assenyalava des del teclat de l´ordinador, ens anava narrant.
No sé explicar com aquest fet em va semblar tan banal i d´un significat dubtós. Ara que en sóc jo el narrador, el mateix fet es transforma en una experiència que no tingué lloc de la mateixa manera: mentre vaig ser un personatge, la situació esdevingué grotesca. Ara que prove de narrar-la, vaig escrivint una història de la qual en podeu sospitar ja que en sou lectors.
Es tracta ja d´un fet diferent, d´una lectura, pot ser.

Músic acaragolat amb barret.

Maneres de ser una eruga:

Alguns músics van tocant i es converteixen en idiotes. Fan l´idiota com a la pel·lícula Els idiotes, de Lars Von Trier. No fan l´idiota d´una manera gratuita i això els resta conseqüències ja que ho fan amb un motiu i mitjançant un instrument. Quan un d´aquests músics mou el cap com si fos el cap d´una eruga fitant l´aire, ningú no respondrà amb la incomoditat (eufemisme per a la temor) de saber-se en presència d´una veritable eruga humana. Llavors és probable que fins i tot l´espectador prove de fer-se passar també per algun tipus de mutació natural, i acompanye els músics amb moviments propis. Tot això serà possible mentre escoltem la música.
Sense el so de la música tot seria ben diferent. Bé, pot ser no tant. Sense el so de la músia seriem veritables erugues, o peixos, o senzillament un enorme grup d´idiotes que mou el cap, els braços, les cames i els dits fitant l´aire. Cada canvi de temperatura al nostre entorn n´obtindria una resposta, buscariem respostes i gestos per a tot, per a una veu, una olor, la duresa dels nostres seients o el gest d´algun company o un músic que és, com nosaltres, un idiota amb cadascun dels cinc sentits.

204 Chilligham Road

Açò que veieu és un dels linogravats que em van acompanyar en tornar de Newcastle. Va ser tota una aventura fer-lo i ara em venen un munt de records al cap en veure´l.
Ahí queda.

Russell Malone

Un dels músics semblava un gran peix enganxat a les cordes, el cap redó i formidable, els ulls oberts com si es trobessin al capdamunt de l´ham, és així com girava i ascendia manenint un contacte enganxifós ara, relliscava una mica després, desfent el camí de pujada, i tot per tal de deixar ben clar que era un peix enganxat a les cordes, que no volia ser res més i que en el moment en què un dels seus moviments el portés fins el final, es mantindria uns segons penjat del darrer fil i es deixaria caure a terra sense fer més espasmes.

Quadern de viatge

Cap de Sant Vicent. Portugal.
11 d´agost de 2006

Alguna cosa a dir sobre els cicles llargs...

Més sovint del que podriem pensar, existeix un estat que s´assembla a la certesa. Aquest estat no és irremeiable i malgrat el nostre desig, no és tampoc definitiu.
La certesa n´és només un pol bastant impropi. En geometria, els elements impropis queden relegats a l´infinit. Cal buscar-los, llavors, en hom que hi trobem a l´abast, a la vora. Això sembla força a prop, no del tot lluny, però algú en té la certesa?

L´arribada a l´Atlàntic

Cap de Sant Vicent. Portugal.
11 d´agost de 2006

Cap de Sant Vicent. Portugal.

Valgué la pena seure a terra. Com de lluny es pot arribar per tal de seure a terra. Cada vegada més lluny, dintre de cicles més llargs.
Esperar a que el dia s´acabés fou la nostra ocasió per tal d´empassar-nos el paissatge; ens l´haguéssim empassat amb un regust de llana i oli cremat, tot i unes ombres verticals rocalloses i una superficie horitzontal que no arribavem a entendre.
La llum s´amagaria sota els nostres peus, asseguts com erem a terra. I no varem esperar: no n´haviem aprés. Encara no estavem fets per als cicles llargs.

Sagres, 11 d´agost de 2006

Cap de Sant Vicent. Portugal.

11 d' agost de 2006

Acordió

M. Llidó