Èxtasi de Sta.Teresa?

Llegeixo ara que la felicitat és un instat a la vora del col·lapse, un orgasme anímic pel qual es paga algun preu. La trobem a la vora mateixa de tot allò que ens resulta dolorós, i la separació entre un estat i un altre és mínim, la mateixa distància conceptual que hi ha, en geometria, entre dos punts contigus d´una mateixa línia.
Aquest estat a la vora del col·lapse sembla només una qüestió de distàncies: la distància que separa una inclinació d´una pendent, la que em separa de tu i et separa de mi. La que ens separa de la resta de les coses, les persones, el temps o de mi mateixa. Aquest estat és sempre una separació, però mínima i amb el temps just per tal d´anodar-nos-en abans de caure.
Caure? Crec que sí... d´un núvol on s´ha abandonat una mà que penja, ja ho he dit, fitant l´aire. No sé parlar del que ve després d´això, pot ser es perd l´equilibri que ens ha mantingut durant uns instants al cim abans de la pendent. Potser la pendent és un estat anònim, dolorós.
Potser veiem la pendent abans que no pas el cim, potser hi veiem un lloc prohibit i per això llegeixo que la felicitat és un lloc d´alt voltatge, d´elevat risc pel qual es paga. Es paga?