Hi ha una música que comença contant una història i comença com tots els contacontes: com si fos a la vora del foc. A la vora del foc s´escolta el cruixit de les branques, els papers i el carbó, es nota la proximitat d´una font càlida que no necessitem mirar fixament.
Aquesta música comença a la vora del foc, el foc present de fons, ben de fons, i no necessitem quedar-nos mirant la flama perquè en tenim prou amb aquest començament pausat, que ni gosa aixecar la veu.
No cal cap moviment si escoltem una espurna al final d´una guitarra, el silenci de fons.
Tampoc no cal cap gest per a un piano sense estridències. No cal cap somriure en reconéixer allò que sona per sota d’un desig mesurat. Sabrem guardar el somriure darrere els llavis en una tensió amagada.
Hi ha emoció? Tota. I no ens cal cap malabarisme per part d’uns músics que no necessiten un públic d’ulls encesos. Sabrem seguir-los igualment.
Ja sabem que el foc hi és. Si els escolteu, no demaneu res més.
2 comentaris:
El concert va estar molt bé, com m'alegre de que ens animares a anar. La sala de cambra ambientada com un café, l'il·luminació, la música, bona companyia... que més es pot demanar? :D
Me encantó el concierto que fuimos a ver. Pero, lo mejor es esa imagen con la estampa de la cafetería del Auditori, aquellos dos conversando y el pariente de don Vitto Corleone sacando fuego por su saxo, recuerdo cuando lo comentaba en la cafetería.
Organiza otro concierto o salida, los eliges muy bien.
Publica un comentari a l'entrada