Si fos mecanògrafa...

Llegeixo un conte. Com la mecanògrafa desmanyegada d´aquest conte, no sóc res ni res hi ha fora de mi; és per això que en provar de recolzar-me no trobe el lloc on fer-ho, per més que diga que ara sí, que ara tinc un lloc. He provat tantes vegades de recolzar-me tancant els ulls, guiant-me només per l´olor coneguda, el so de la respiració que he analitzat, interrogat fins i tot a força de desvetllar tantes nits. Tota aquesta insitència em deixa al descobert, tot és manca, res no s´ha posat al meu camí per tal de suportar el propi pes i no em resta més que fer jo mateixa allò que no he de trobar enlloc. Si jo fos mecanògrafa, si em restara encara l´habilitat per a escriure. Si fos capaç d´escriure res no restaria dempeus, tret de l´ànima on cada lector s'hi recolza, faria de la meua insistència una lectura, em posaria al bell mig del món i milers de mirades traspassarien, que no em veurien, per a no veure res i ensopegar amb tantes existències.
Ací un lector deixa un lloc, en no saber escriure, en la ficció on voldria recolzar-se, perquè res no respon quan a determinades hores és tan fosc. Eixe lector busca les paraules i els relats que algú altre ha d´escriure encara. Perquè al món hi ha ben poca cosa, si no és això.