occident

Aquest és el punt més occidental del continent europeu. Bé, exactament no sé quin de tots, però en el moment d´arribar-hi sabíem que era per allí a prop, i miràvem cada roca sospitosa d´ésser una mica més cap a fora que les altres. Al cap d´un parell d´hores encara no havíem esbrinat quina roca podia ser la més eixerida. Cadascú pel seu costat es mirava les pedres de la vora dels acantilats sense decidir-se.

No ens podíem treure del cap la nostra curiosa posició, i llavors tot esdevingué sobtadament "occidental": la passejada més occidental que havíem fet mai, l´esmorzar més occidental, la conversa més occidental... aviat arribà la pixarrada més occidental i tampoc no ens podíem estalviar el bes més occidental. Cada gest i cada paraula esdevingueren completament curiosos i assenyalats, tot allò que podríem fer i allò que podríem dir llavors portaria un títol únic, memorable, quedaria escrit en el llibre personal de les marques més altes, les més occidentals. Llavors varem començar a mirar tot el que fèiem de la mateixa manera que miravem les pedres de les quals desconfiàvem i sobre les quals posàvem una esperança gairebé infantil.

En marxar del punt més occidental del continent europeu pot ser varem experimentar una immensa sensació d´alleujament.

Sagres, 11 d´agost de 2006

Cloure els ulls vol dir

Res no hauria sigut igual si hagués pogut cloure els ulls. Cloure els ulls al tren vol dir saber que ha passat la jornada, el dia, i vol dir que es té la sensació de que les imatges, de la mateixa manera que han entrat, poden sortir si no es premen fort les parpelles en arribar al tren. De la mateixa manera voldria cloure les orelles, la boca i el nas, les mans i els punys, els dits nerviosos. Si no es fa això veiem passar els paissatges, els pobles i la gent per la finestra, tot queda enrere, tot allò que tots els dies veiem quan ja sabem de memòria algun racó, el veiem passar i llavors ho sabem, que tot pot passar i que les imatges del dia s´escapen. És a les bosses dels ulls on veiem si els companys han guardat bé les coses.
Petites presències diàries, penseu si res hagués sigut igual, penseu que en marxar no podeu deixar res igual que abans, que he guardat bé les coses i que aquesta part guardada no vos pertany ja. Marxeu ara, potser voldrieu no haver sigut, però el fet és que els ulls que vos veuen passar vos han pres alguna cosa i ja no vos la podran tornar. Marxeu, el fet és que heu sigut, sou i sereu... No, no marxeu.

El narrador narrat

Hi ha fets que més val llegir, fins i tot escriure, que no pas viure. Hom pensaria que parle de grans catàstrofes i misèries de les quals no en sabem ni el nom, d´eixes que més val no haver d´empassar-se si no és als llibres.
No parle de circumstàncies d´eixa magnitud, però. Vull referir-me als fets més lleugers, fins i tot quotidians, d´entre els quals en tinc un exemple poc quotidià però igualment irrellevant:
Tot just haviem passat a una sala d´exposicions en un conegut museu de la ciutat, quan ens varem adonar que algú escrivia sobre nosaltres. Tot allò que feiem, els nostres moviments i qui sap, algun que altre pensament també, eren teclejats i les paraules apareixien projectades en una pantalla que tothom, a la sala, podia llegir.
Vet ací que ens havien triat, i ara algú ens assenyalava des del teclat de l´ordinador, ens anava narrant.
No sé explicar com aquest fet em va semblar tan banal i d´un significat dubtós. Ara que en sóc jo el narrador, el mateix fet es transforma en una experiència que no tingué lloc de la mateixa manera: mentre vaig ser un personatge, la situació esdevingué grotesca. Ara que prove de narrar-la, vaig escrivint una història de la qual en podeu sospitar ja que en sou lectors.
Es tracta ja d´un fet diferent, d´una lectura, pot ser.