Res no hauria sigut igual si hagués pogut cloure els ulls. Cloure els ulls al tren vol dir saber que ha passat la jornada, el dia, i vol dir que es té la sensació de que les imatges, de la mateixa manera que han entrat, poden sortir si no es premen fort les parpelles en arribar al tren. De la mateixa manera voldria cloure les orelles, la boca i el nas, les mans i els punys, els dits nerviosos. Si no es fa això veiem passar els paissatges, els pobles i la gent per la finestra, tot queda enrere, tot allò que tots els dies veiem quan ja sabem de memòria algun racó, el veiem passar i llavors ho sabem, que tot pot passar i que les imatges del dia s´escapen. És a les bosses dels ulls on veiem si els companys han guardat bé les coses.
Petites presències diàries, penseu si res hagués sigut igual, penseu que en marxar no podeu deixar res igual que abans, que he guardat bé les coses i que aquesta part guardada no vos pertany ja. Marxeu ara, potser voldrieu no haver sigut, però el fet és que els ulls que vos veuen passar vos han pres alguna cosa i ja no vos la podran tornar. Marxeu, el fet és que heu sigut, sou i sereu... No, no marxeu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Decía Lacan que la mirada es el objeto a, ese constructo tan intangible del deseo. Lo cierto es que la mirada es lo que nos hace completos de vez en cuando, cuando tenemos la suerte de que alguien nos idealiza y se empeña en no ver nuestras fisuras, nuestras maneras de no ser completos. Aunque eso no pase demasiado a menudo, sin embargo, alguna vez en la vida tenemos la suerte de cruzarnos con alguien que sabe cómo mirar y nos deja formar parte de ese cuadro por acabar que es la vida cotidiana.
En ese caso la vida es un feliz viaje en tren en el que ninguna parada es lo bastante nuestra como para bajarnos.
Tu manera de mirar me ayuda en cierto modo a llevar esto de no ser completo.
Publica un comentari a l'entrada