Presons imaginàries

En una de les cartes que Van Gogh va escriure al seu germà Theo, el pintor parla d´una gàbia imaginària.
Presons imaginàries, com les presons invisibles que ara veiem en determinats dibuixos o gravats, i que segur que molts de nosaltres sabem reconéixer només pels símptomes que el nostre cos, en notar la presència d´allò que ens fa presoners, manifesta mitjançant una ansietat ben coneguda, quotidiana, una ansietat que es nota com la humitat sobre la pell i que cala fins els ossos, on fins i tot arriba el batec desmesurat d´una víscera falta d´espai, i de temps.
Mentre no hi ha temps sé el que he de fer i sé qui vodria ser, sé imaginar allò que faria i què en sortiria de les meues mans. Llavors tot sembla suficient. És quan el temps se´ns presenta sobtadament desmesurat, en forma de vacances, d´un cap de setmana sense emplenar, d´unes hores d´espera, és llavors que ja no tenim on agafar-nos per tal de demanar temps, temps que és l´única cosa que ens cal per tal de fer... I bé, el temps el tenim de sobte; què demanem ara? Ara ens cal convocar la resta de les coses, les nostres capacitats, el nostre material, les nostres ganes, posar-ho tot a punt per tal de fer... què?
Això, l´obra, l´obra a poc a poc però l´obra, això, el que voldria ser, dir, ser per sempre més i per a tothom, l´obra i mil vegades l´obra de les meues obres, mil vegades ella, això, ella, ella amb quina forma, ella què és? És que ella, això, mentre no és, és aquesta ansietat i el temps només és un pretext on deixar-la tranquil·lament de banda. I ella, llavors, en la major part dels casos no ha sigut, no és ni arriba a ser mai. La presó és una forma i l´ansietat és l´estat en el qual hem de lamentar no conéixer-la, un estat sense obra i sense forma.