Valgué la pena seure a terra. Com de lluny es pot arribar per tal de seure a terra. Cada vegada més lluny, dintre de cicles més llargs.
Esperar a que el dia s´acabés fou la nostra ocasió per tal d´empassar-nos el paissatge; ens l´haguéssim empassat amb un regust de llana i oli cremat, tot i unes ombres verticals rocalloses i una superficie horitzontal que no arribavem a entendre.
La llum s´amagaria sota els nostres peus, asseguts com erem a terra. I no varem esperar: no n´haviem aprés. Encara no estavem fets per als cicles llargs.
Sagres, 11 d´agost de 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La veritat és que la foto aquesta en en blanc i negre és boníssima, sembla que siga Terra de Foc a l'Argentina on imagine deuen vendre jerseis de llana amb olor a oli cremat. De fet sembla la fi del món amb el far al fons per mostrar-nos com arribar.
Publica un comentari a l'entrada