Més jocs de malabars: la Diva surt a l´escenari sobre uns grans tacons d´agulla i sembla que amb aquests tacons es disposa a tocar el piano. Cinc tacons d´aqulla per cada mà i una veu que resulta més aviat una xarxa de protecció per tal de matisar la duresa de l´espectacle. No ens hagués sorprés gens que la Diva hagués pujat a sobre la banqueta, damunt de la qual ja havia començat a ballar asseguda, i després un peu a sobre del teclat i... alehop! trepitjar el teclat amb un ritme, això sí, adequat, com de triple salt mortal. Immediatament la recullen el baix i la bateria... la guitarra s´ha quedat anodadada i ara s´ha perdut per un racó on ningú ja no la veu.
Quanta duresa, és possible? La Diva és una baldufa que balla amb el seu peu metàl·lic de punta sobre el teclat, sense cap pietat ens llança notes trepitjades correctament empaquetades i el públic queda entristit, Diva, no ens regalaràs cap nota de carn i ossos? És que la teua veu s´ha tornat ara també de plàstic...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La descripción que ofreces es muy acertada de la prima dona que se contemplo anoche. Lo triste del caso es que la gente fue a comprar una marca conocida sin pararse a pensar porque aplaudía, sin embargo, puedo recordar la personalidad de Peter King como un hombre sencillo que aplaudía y animaba al grupo de jazz desconocido después de su actuación, tomando un zumo y una pequeña bolsa de papas; cargando con una energía e historia de la música impresionante que transmitía en cualquier nota que salía de su saxo, que ya quisiera la prima dona de pacotilla poseer.
Publica un comentari a l'entrada