Le voyage dans la Lune, Méliès, 1902

Sembla que a l´hora d´acomiadar-se sempre cal triar una imatge. El viatge a la lluna fou una fantasia de principis de segle XX, però no caldria esperar tant de temps per tal de vore el primer astronauta que hi va arribar de debò. Méliès fou un prestidigitador que ens va deixar unes imatges plenes de màgia, d´optimisme davant d´allò que la humanitat podia esperar del progrés: mai la ciència i la màgia havien estat tan a la vora. Però hi ha alguna cosa més; segurament no podem passar per alt una certa tristesa que ens ve en mirar aquestes imatges... quina meravella! Tan de bo fos així! Tan de bo... en fi!
La realitat ha estat una altra ben diferent, ben lluny d´allò que els somniadors del passat varen vore, però ens queden aquestes imatges i ens les estimem perquè són part de la nostra memòria.
Per a mi tenen un altre significat, i és que corresponen a un dels moments més intensos que hem tingut a classe en aquests dos anys. Quan alguns alumnes ereu allà asseguts veient els homes arribar a la lluna, i reieu, i alguns portaveu a les vostres cares eixe diminut signe de tristesa mentre reieu, llavors vaig pensar que tots erem els somniadors del nostre temps, que es podia esperar de vosaltres qualsevol instant de màgia, i que aquesta capacitat de màgia és breu encara que alguns, companys i alumnes, tan de bo sabreu conservar-la.
Seguirem en contacte? Així ho espere. Bon viatge.